martes, 26 de marzo de 2013

Un poema de Hedwig Lachmann


Cantar de la tierra

Esta ye la patria: aquella llende del monte
que t’avera la bóveda celeste,
nel prau riberu la tierra llabrada
y tolo que’l corazón sabe del amor.

Esta ye la patria: aquel árbol al vientu,
cola quimerita revuelta y achacosu,
al que’l to enclín sordu y ciegu s’aballa,
como si forais un cuerpu tu y elli.

Esta ye la patria: aquel escuru fechizu
de mieu y melancolía, qu’aína t’atrapa,
l’heriedu la to sangre y aquello
no que pende’l to destín escritu.

Esta ye la patria: aquel enclín silenciosu
a la tierra, que te lleva, al home, al animal,
tolo que vive como un ecu
del to propiu pechu y como un cachu de ti.



Heimatlied

Dies ist die Heimat: jener Waldesrand,
Der dir ins Nahe rückt den Himmelskreis,
Am Wiesenabhang das bestellte Land
Und alles, was das Herz an Liebe weiss.

Dies ist die Heimat: jener Baum im Wind,
Mit Wipfeln wirr gesträubt und altersschwer,
An den dein Trieb sich anschmiegt dumpf und blind,
Als wären eines Leibes du und er.

Dies ist die Heimat: jener dunkle Bann
Von Furcht und Schwermut, der dich früh umfängt,
Das Erbteil deines Bluts und was daran
Von deinem vorbestimmten Schicksal hängt.

Dies ist die Heimat: jener stille Hang
Zur Erde, die dich trägt, zu Mensch und Tier,
Dass alles Leben wie ein Widerklang
Der eignen Brust und wie ein Stück von dir.


Hedwig Lachmann  (Stolp, Pommern, güei Słupsk, Polonia, 1865 - Krumbach, 1918)

No hay comentarios:

Publicar un comentario